Biografia de Maria Carme Roca explicada per la mateixa autora
Vaig néixer el dia 21 de novembre de 1955 al barri gòtic de Barcelona. Unes hores abans del meu naixement, els meus pares eren al cinema veient “Cuando ruge la marabunta” (jo no rugia, però em feia notar). La meva mare, malgrat començar a patir dolors de part, es resistia a abandonar la sala i la projecció de la pel•lícula, un film de l’any 1954 dirigit per Byron Haskin i interpretat per Charlton Heston i Eleanor Parker. I fins que la pel•lícula no va acabar, no van marxar. Tal vegada em ve d’aleshores la meva afició al cinema. A la meva novel•la juvenil, De pel•lícula (Barcanova, 2003 / Cadí, 2009), faig un petit homenatge al món del cine.
Feia fred, aquell mes de novembre ho va ser molt. I les condicions no eren les més idònies ja que els meus pares no gaudien de comoditats. Vaig néixer a casa, en el quart pis del número 4 del carrer de Sant Domènec de Call, ara dit Salomó Ben Adret, tot just al costat de la casa més antiga que es conserva a Barcelona. Assistida per una llevadora, la mare em va parir no sense dificultats amb la companyia del meu pare i d’una veïna, la senyora Rosario, de qui vaig aprendre les primeres paraules en llengua castellana ja que ella era lleonesa.
El carrer de Salomó Ben Adret ha aparegut en novel•les com Barcino (Columna, 2009) −Luci Minici Natal Quadroni Ver, el protagonista, va néixer a l’altra banda d’aquest antic decumanus minor− o L’Enigma Colom (Columna, 2014) on la família Colom hi tenia habitatge. El destí, l'atzar, o la “causalitat”, sovint m'ha "fet tornar" literàriament a aquest carrer. És el cas també, de les novel·les La merla blava (Bridge, 2015) i d'A punt d'estrena (Columna, 2016) ja que un cop vaig tenir la idea argumental i vaig començar a documentar-me... Pel que fa a La merla blava, vaig descobrir que Mariana Copons, l’espia catalana que va intervenir durant la Guerra de Successió, va morir en una casa de lloguer d’aquest carrer. I en fer el mateix per A punt d’estrena, vaig saber que el primer magatzem Can Jorba va estar ubicat a la cantonada dels carrers del Call i de Salomó ben
Adret. L’any 2020 hi vaig tornar amb la publicació de A Bàrcino, la segona part de la historia ficcionada dels Minici, però que es pot llegir independentment de la primera.
Al cap d’uns quatre anys els meus pares van canviar de residència i vam anar al carrer del costat, al carrer de la Fruita, on hi vaig viure fins l’any 1980, fins que em vaig casar. És una finca de l’any 1720, un palauet que havia estat propietat d’una marquesa i que posteriorment es va convertir en una escala de veïns. Vaig voler que aquesta casa tingués protagonisme en una novel•la juvenil que vaig publicar l’any 2002, Nits de celobert (Baula). Com a curiositat, diré que durant l’edat Mitjana, en aquest indret hi havia una escola per a nens jueus.
El barri gòtic té molts segles d’història i és habitual que cada vegada que s’hi fa una reforma, apareguin troballes arqueològiques. Recordo que quan es va canviar el paviment i es van substituir les llambordes per les lloses planes, les aturades eren freqüents a causa del què s’anava trobant. Crec que des de llavors va anar creixent en mi l’interès pel passat, per la història.
El so de les campanes de la catedral, del palau de la Generalitat, de la basílica dels Sants Just i Pastor, de la del Pi… lluny d’atabalar-me, m’acompanyen. El conte infantil, Nora, la petita campanera, és un petit homenatge a la campana Honorata de la catedral de Barcelona.
Vaig tenir la sort d’anar a l’escola Montessori, la que hi havia al carrer Ataülf . Només en tinc bons records, tant de vivències com d’aprenentatge. Mai no vaig escoltar un reny desagradable. Parladora com era, però, sovint m’avisaven amb un: “Roca i companyia...”. Gaudia de molta imaginació. De menuda, quan m’explicaven alguna cosa i jo després la repetia, hi afegia collita pròpia (dit per la meva mare). No ho feia amb la intenció de mentir, simplement farcia la realitat amb allò que m’agradava. Aquesta capacitat d’imaginar la hi vaig atorgar a Akanuu, el protagonista de la novel•la infantil, Akanuu, l’arquer persa (premi Barcanova de literatura infantil i juvenil, 2005).
Però el Montessori només cobria l’etapa de parvulari i calia continuar en una altra escola. Els pares en van buscar una de propera, el col•legi de les dominiques de la “Presentación de la Santísima Virgen al Templo”, al carrer Bellafila. El canvi va ser molt brusc per a mi. El primer que em va sorprendre va ser l’absència dels nens. On eren? Després de passar quatre anys en un parvulari mixt, trobar-me només amb nenes se’m va fer estranyíssim.
La majoria de les monges eren bonhomioses, dolces, i amb una paciència infinita, si bé n’hi havia alguna de paorosa digne d’esdevenir un personatge de novel•la (de moment no l’he escrit ni crec que ho faci). Però val a dir que era l’excepció que confirmava la regla. M’admirava de com anaven de polides, sempre amb l’hàbit immaculat i les mans netíssimes. Me’n feia creus, perquè sovint jo les duia tacades de tinta. El meu interès pel món monacal queda reflectit a l’obra Abadesses i priores a la Catalunya medieval (Base, 2014).
El que era evident era que no encaixava en aquell món de normes estrictes farcides d’oracions diàries molt d’acord amb el règim polític que em va tocar viure. Mai no m’hi vaig acabar d’adaptar ni vaig saber crear llaços amistosos ferms. Tal vegada hi feia que era la més petita de la classe. Gràcies a la bona preparació del Montessori, les monges em van passar a un curs més alt del que em pertocava, ho van fer amb la idea que ja repetiria, però jo vaig anar passant (el programa d’estudis de llavors permetia les diferències d’edat en un mateix curs). Això, unit al meu tarannà ingenu, va fer que em trobés una mica desplaçada. Els fills únics, de petits, acostumem a ser una mica més “encantats” que els que tenen germans. Em va agradar reproduir en clau d’humor la situació peculiar d’un fill únic a Com una fotocòpia (Estrella Polar, 2012).
Sempre vaig ser una estudiant de lletres per disgust del meu pare que era professor de matemàtiques, assignatura de la qual de tant en tant jo treia alguna carbassa. M’agradava la literatura i la història (ens vam saltar deu segles, però; de la caiguda de l’imperi romà vam passar al “tanto monta, monta tanto, dels Reis Catòlics; aquells segles medievals eren “tiempos oscuros”). Tenia força habilitat pel dibuix lineal i per la “labor”, imagino que en aquestes tasques m’influïen els pares. El pare era molt bon dibuixant i la meva mare cosia de meravella. . Ella em va inculcar l'admiració per la roba ben feta encara que a casa mai no hem comprat un vestit d’alta costura. De la meva banda, em divertia fent vestits per a les meves nines i jugant amb els rodets de fils, endreçant-los per colors de la mateixa manera que fa l’Eulàlia, la protagonista d’A punt d'estrena. M’entusiasmava fer ballet clàssic, disciplina que vaig practicar durant uns vint anys. Hi anava quan sortia de l’escola. Tenia traça, però no prou per esdevenir una ballarina professional. I d’això en vaig ser conscient ben aviat. Va ser el primer disgust que vaig tenir a nivell, diguem-ne, professional. Va ser un disgust important.
Per influència paterna, quan tenia uns tretze anys, vaig aprendre a ballar sardanes al centre sardanista ubicat al carrer del Pi. Els diumenges a la tarda ens aplegàvem a ballar a la plaça Sant Jaume. Des de llavors, allà on sigui, sempre que se’n toquen, els peus se me n’hi van per ballar-les.
A casa, vaig tenir la sort de disposar d’una biblioteca. El meu pare era un gran lector. La mare, rondallaire nata i amb una imaginació sense límits, m’explicava contes que ella s’inventava i que, evidentment, eren els que m’agradaven més. Sense cap mena de dubte, la meva activitat literària s’ha vist afavorida per aquesta doble circumstància la de tenir llibres a l’abast (i que me’n regalessin) i el fet d’escoltar contes. Les rondalles, les faules, les llegendes... sempre han estat del meu grat i aquest va ser el motiu d’escriure Quina bestiesa! (Baula, 2008).
Llegia tot el que em queia a les mans. Des que vaig aprendre a llegir, que em vaig convertir en una lectora compulsiva: “assaltava” la biblioteca del meu pare, amagava els llibres de lectura sota dels d’estudi i a la nit llegia fins que es feien les tantes, això ho feia d’amagat, és clar, perquè els pares em feien anar a dormir a una hora prudent. Em va agradar fer una picada d’ullet als llibres a la novel•la juvenil Els llibres també s’equivoquen? (1999).
També escrivia. Feia versos, uns rodolins molt dolents literàriament, però que a mi em divertien; m’agradava jugar amb les lletres, amb les paraules. A en Fumeres, el presumit drac protagonista d’Un drac amb massa fums (Planeta-Oxford 2006 / Oxford 2012) també li agrada escriure poemes. Però una cosa és intentar-ho, i l’altra fer-ho bé. En la novel•la Dedica’m un poema encara que sigui teu (2013), m’ha complagut retre homenatge a un dels poetes que més admiro, Miquel Martí i Pol.
De petita, els estius els passava a Begues (Baix Llobregat). Era una nena de ciutat que gaudia d’estar al camp, observar la natura i els animals com fa l’Anna a Les formigues s’han refredat (2004) ja que no en podia trobar al barri gòtic; les vaques que hi havia a la lleteria del carrer de l’Arc de Sant Ramon també van desaparèixer. Les persones que vam néixer a meitat del segle XX hem assistit a uns canvis i avenços impressionats. Entre els canvis tecnològics, he d’agrair l’aparició de l’ordinador, que m’és imprescindible per a la meva feina d’escriptora.
Vaig tenir una infantesa molt feliç. Tant, que fins i tot creia que a casa érem milionaris. En una ocasió li ho vaig preguntar a la meva mare: “Som milionaris, oi mama?” Aquelles preguntes que fas per constatar allò que creus. La meva mare es va fer un tip de riure. “Nena, com vols que siguem milionaris si el teu pare és mestre?”. Va ser tota una declaració de principis. D’adulta, em vaig preguntar el perquè, d’aquella pensada. La resposta era ben simple: no em faltava res important, menjava, anava vestida, podia anar a l’escola, estava atesa quan estava malalta, tenia joguines i, sobretot, em sentia estimada. D’aquí venia que em sentís com una princesa encara que fos filla d’uns treballadors. I aquest va ser el punt de partida de El faedor de mentides (Barcanova, 2003, Menció White Raven’s 2004).
El batxillerat superior el vaig cursar al Xalet, un col•legi de la mateixa congregació de dominiques, però situat a la Gran Via-Viladomat (a Bellafila, els estudis acabaven al 4rt de Batxillerat), un edifici modernista que finalment va acabar com a centre cívic del barri després d’haver passat per l’intent de Nuñez i Navarro de derruir-lo i construir-hi un bloc de pisos.
Continuava llegint i fent versos dolents. Sor Josefa, la tutora de 6è de batxillerat, em deixava i aconsellava llibres, com Nada, de Carmen Laforet. Anys enrere m’havia entusiasmat amb La isla del tesoro, de R.L. Stevenson. Hi feia que estava acostumada a llegir llibres de “nenes”, “Heidi, de Johanna Spyri, Mujercitas, de Louise May Alcott, o la col•lecció de Sissí, emperatriz, de Marcel d’Isard... Ja m’agradaven, ja, però vaig gaudir amb una història de pirates. La meva afició per la història em va dur a llegir llibres com Quo Vadis, de H. Sienkiewicz, Sinuhe, el egipcio, de Mika Waltari, Ivanhoe, de Walter Scott...
Al Xalet m’hi vaig trobar bé, molt bé. I puc dir amb satisfacció que l’amistat i companyonia amb la majoria de les companyes de curs encara dura. Una prova és que fem trobades sovint i que tenim un grup molt actiu de WhatsApp. Malauradament, alguna de nosaltres ja ha traspassat. Una d’elles, va ser una de les meves millors amigues. Jo no era una alumna brillant, només anava fent. Però va arribar el moment en què vaig decidir aprofitar-me a mi mateixa i vaig fer la descoberta que m’agradava estudiar. No ho sabia, que m’agradava, perquè mai m’hi havia posat seriosament.
Encara tenia quinze anys quan vaig començar el COU. Vaig anar a l’acadèmia Peñalver, a la Via Laietana. De seguida em vaig apuntar a les festes que els companys organitzaven. Encara que els meus pares em controlaven, tenia sort perquè em deixaven sortir els dissabtes i els diumenges a la tarda, cosa que no podien dir moltes de les meves amigues. Això sí, a les 21,30 havia d’estar puntualment a casa.
Les biblioteques sempre m’han aportat pau. Era i sóc molt assídua de la Biblioteca de Catalunya, llavors dita, La Central. I també de la de Sant Pau. Quan érem estudiants, l’Albert (ell estudiava a l’IQS) i jo hi anàvem gairebé tots els dissabtes a la tarda. Després sortíem a fer un volt. Els diumenges al matí ajudava a casa i a la tarda... al cinema, a alguna festa, trobades amb els amics... I sempre que en tenia ocasió, a la disco. Ja he dit que m’agrada ballar. Quan vaig acabar Història em vaig posar a treballar en una escola anglo-espanyola, el St. Peter’s School. Era el temps de l’EG.B. i el BUP. Durant 12 anys vaig ser professora de socials, d’història, geografia... i més endavant, quan vaig acabar Filologia Catalana, en vaig fer també de català. Eren els finals de la dècada dels 70. Era un repte cursar Filologia Catalana llavors, perquè la nostra formació acadèmica havia estat en castellà, amb la qual cosa, sovint de manera paral•lela, havíem d’aprendre a escriure el català correctament.
Del meu pas pel St Peter’s em quedo amb els records agradosos (he de reconèixer, per exemple, que no m’era gens fàcil imposar-me als alumnes; hi feia també, que era molt jove) que n’hi va haver, i molts: el seguiment dels alumnes que de ben jovenets ja intuïes brillants, les converses fora de classe amb aquells altres que et feien confidències o que et volien dir la seva, les estones a l’"staff" petant la xerrada amb els professors...
Per aquella època em vaig treure el carnet de conduir. Em sembla que mai no he suat tant en un examen (el de pràctiques) com en aquella ocasió. Això va passar a primers de l’any 1980 i aquell any mateix, el 21 de juny, just acabat el curs, em vaig casar amb l’Albert. Els principis van ser difícils. Havíem comprat un pis i calia pagar l’hipoteca. Però la il•lusió ens empenyia i de mica en mica vam anar tirant endavant. Al cap de tres anys va néixer el nostre primer fill, l’Albert. Ens havíem resistit a posar-li el mateix nom que el del seu pare, però després d’empassar-nos el santoral, una vegada i una altra, vam decidir que feia cara d’Albert i ja està. Com que no ens agradava gens la idea del fill únic vam anar per un altre. I va venir en Marc al cap de dos anys i mig. Amb ells veia acomplert un desig que tenia clar des que era petita: tenir uns quants fills. La nostra realitat i el sentit comú va fer que decidíssim que amb dos ja en teníem prou per sentir-nos satisfets com a pares. He de dir que són la millor obra que he fet a la meva vida, que en aquest cas ha estat compartida. La situació personal i laboral es va complicar. Era difícil treballar fora de casa i pujar una família sense cap mena d’ajuda. Vam decidir, doncs, que durant un temps deixaria la meva feina de professora. Tanmateix, el cuquet de l’escriptura ja m’havia picat i tenia ganes de posar-m’hi amb la intenció de publicar. Fins aleshores només havia escrit “per a mi”. Una mica més endavant, vaig treballar d’administrativa en una assessoria de medi ambient. Que fos una feina de mitja jornada em permetia robar al temps alguna estona per escriure i atendre els meus fills que encara eren petits.
Un fet dissortat em va colpir: La meva mare que mai no havia gaudit de bona salut, va emmalaltir greument. Durant uns anys, però, va fer front a un maleït càncer que la va anar consumint. Mentrestant, jo intentava publicar alguna de les novel•les, relats i contes que escrivia. No em va ser gens fàcil publicar el primer llibre. Que no ho devia fer prou bé, és evident. Tanmateix, també hi feia que no coneixia en absolut el món literari, només era una lectora empedreïda. Ara que sí, que tinc molts amics escriptors, editors, il•lustradors, traductors... però quan vaig començar no coneixia ningú relacionat en el sector que em pogués assessorar amb la qual cosa em va ser més difícil obrir-me camí. M’animava, però, el fet que vaig anar aconseguint premis literaris, premis petits d’associacions de barris o culturals com el que convocava la revista del meu, de barri, el de Sant Antoni, o el dels Jocs Florals del Raval.
Vaig trigar uns quants anys a publicar, però finalment ho vaig aconseguir. Això va passar l’any 1997 amb la novel•la juvenil Una setmana plena de boires de la qual havia signat contracte tres anys abans amb l’editorial Edebé (era novella, havia d’esperar tanda). “Causalment” el 18 d’abril, el mateix dia que sortia publicada aquesta novel•la, ho feia també la novel•la curta per a adults, El darrer buit, que uns mesos enrere havia guanyat el premi Don-na (ICD), una història de gènere negre que sense cap dubte em va inspirar el fet de patir vertigen. Dissortadament, la meva mare no ho va poder veure. Va morir el gener de 1996, als 64 anys. Em dol no poder compartir amb ella, vida personal a banda, la meva trajectòria literària, perquè sé que en gaudiria moltíssim. A partir d’aquelles dues primeres publicacions, el camí es va aplanar una mica. Em vaig estrenar amb una novel•la juvenil i una novel•la per adults, però durant uns quants anys vaig publicar, majoritàriament, per a infant i joves. Entre algunes que ja he esmentat: Qui és, el penjat? (Casals, 1997), Sis contes revoltats (Grup Promotor-Alfaguara, 1998), Foc al cor (Cadí, 2000), Port Aventura...té Àngel (Casals, 2001), Amb ulls de guácharo (Grup Promotor-Alfaguara, 2001), Ermengol el salat (Edebé, 2002), On s’amaga la por (Premi Lola Anglada 2002, Meterora, 2004), Ada i Valeri, una nena i un bacteri (Baula, 2003), La temuda petjada de Kali (Edebé, 2004), ... Contes i novel•les que van del gènere fantàstic al realista.
Quan escric, deixo anar també, les meves preferències ja sigui per personatges, situacions, gustos... I també pors. Els lectors que em segueixen no deuen tenir cap dubte, per exemple, que m’agraden els dracs i que sento debilitat pels fantasmes: No hi ha petons per als fantasmes (Planeta-Oxford 2007 / Oxford 2011) Qui és el de la foto? (Bromera, 2010) novel•la juvenil que va obtenir el premi Bancaixa 2009 dins els premis Ciutat d’Alzira. O Selfies al cementiri (Barcanova, 2017), novel·la guanyadora del premi Barcanova de Literatura Juvenil 2016.
Habitualment, des de fa més de vint-i-cinc anys, que els caps de setmana i part dels períodes de vacances, els passem a Sant Pere de Vilamajor on tenim una casa. Allà, escric molt a gust, perquè el Montseny em proporciona la calma que necessito per concentrar-me, a més de ser una font d’inspiració. Contes com Una granota reial (Barcanova, 2007), Els mitjons de l’ogre (Santillana-JoLlibre, 2016) o en Punxetes fa troballes (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017), per exemple, són fruit del contacte amb aquest entorn.
A Sant Pere de Vilamajor ens va “adoptar” l’Esquitx, una gateta que des del 2002 fins el 2020, va viure amb nosaltres. Ella també va ser testimoni del meu procés creatiu. Si hagués pogut parlar hauria dit que mentre escric parlo amb els personatges, que ric i que ploro, tot plegat perquè em fico de ple en cadascuna de les històries que relato.
Així que puc, quan l’escriptura i les circumstàncies ens ho permeten, m’agrada viatjar. Amb freqüència, els llocs que visito són susceptibles de formar part del marc geogràfic o històric que desenvolupo en una novel•la. En ocasions i sempre acompanyada de l’Albert, he anat a indrets que m’interessaven particularment que “necessitava” veure en viu i en directe. Ha estat el cas d’ Amb ulls de guácharo (Veneçuela), La reina de Gizeh (Egipte), Qui és el de la foto? (Anglaterra), La moneda partida(Londres), Barcino (Tunísia), Com una fotocopia (Sicília)... Catalunya a banda, és clar.... Catalunya a banda, és clar.
I quan no puc viatjar, ho faig virtualment. La pandemia causada per la Covid-19 em va empènyer a “revisitar” Berlin i escriure Sense filtres (Jo llibre 2020), una novel·la juvenil d’intriga, embolics i molt d’humor.
Guanyar el Premi Prudenci Bertrana l’any 2018 amb la novel·la El Far ambientada al Delta de l’Ebre, va representar una enorme satisfacció, la de formar part d’un llistat d’autors i autores guardonats com Manuel de Pedrolo o Maria Barbal. Una altra satisfacció ha estat compartir escriptura amb el meu fill Albert a través de la novel·la juvenil Espai personal publicada en format digital a Fiction Express, una plataforma de lectura interactiva.
Han passat anys des d’aquell 1997. He vist convertir-se els meus fills en homes, tinc una neta i m’he anat construint una trajectòria literària que treballo perquè cada dia sigui més sòlida. I amb la il•lusió de pensar que encara em queda un bon tram de camí per recórrer.